Res no és personal és un llarg poema en quatre parts. El predomini d’elements que tenen l’aparença d’un relat biogràfic fragmentari li dona unitat.
Escrit en octosíl·labs, l’autor, a mig camí de la vida, quan s’apropa als cinquanta anys, mira enrere i es fa una sèrie de preguntes, des d’una mirada sovint desvalguda i precària, que recorda sempre la condició mortal de l’ésser humà i el neguit que provoca l’essència inèdita i transitòria de cada instant viscut.
Un bell i torbador poema que, mentre dispara flaixos de vida, ens porta a la memòria la infància i l’adolescència, la descoberta del desig i els misteris de l’amor. Trossos de passat que s'escolen entre geografies diverses i que es projecten també cap al present i el futur, on el que transcendeix més, paradoxalment, perviu en els instants més íntims i personals.
