Al segle XX es van realitzar tres antigues aspiracions de l’esquerra: la democratització de les societats occidentals, l’alliberament nacional dels pobles colonitzats i l’emancipació de les dones. Però, amb l’enfonsament de l’URSS i del comunisme, va fracassar l’altra gran aspiració: la societat sense classes. L’agent del canvi, la classe obrera dels països industrials, va deixar
de ser un subjecte polític unitari. En lloc de revisar la seva teoria per ajustar-la a la realitat, l’esquerra es va atrinxerar en una doctrina dogmàtica i un llenguatge hipòcrita.
Va oblidar el seu programa originari de lluita de classes, que és universal, contra l’explotació i la desigualtat capitalistes, substituint-lo per un altre d’identitats culturals. El multiculturalisme era la manifestació del nou subjecte històric, el conjunt dels que Frantz Fanon anomena «els condemnats de la terra». Aparentment, a ningú se li va acudir que molts d’aquests «condemnats de la terra» volguessin imposar concepcions politicoreligioses que, si s’implantessin, suposarien un gran retrocés.